LOSS OF INNOCENCE

LA VEU DE L’ARTISTA

Sobre l’obra

Quan vaig crear aquesta obra, vaig voler explicar una història d’amor que no necessités paraules per existir. A un costat, l’estàtua: ferma, eterna, perfecta en el seu silenci. Ell representa aquell amor que neix del que és clàssic, de l’ordre, de la tradició que no busca canviar perquè la seva bellesa rau precisament a mantenir-se intacta. La seva presència és calma, estructura, totes aquelles certeses que de vegades anhelem sense dir-ho. Davant d’ell hi soc jo, encara que encara no ho sàpigues. Soc aquella figura que es desborda en colors, que respira caos, que viu en un remolí de sensacions i que estima sense una sola línia recta. Soc desordre, intensitat, impuls. I, tanmateix, trobo en ell un lloc on posar els meus llavis. En aquell petó, que uneix dos mons oposats, deixo caure els meus colors sobre la seva rigidesa, tacant la seva perfecció amb la meva llibertat. I en aquell punt exacte, just on ens besem, és on neix el meu art.

A mesura que l’obra es revela, també ho fa el seu secret: aquesta història d’amor no és només entre dues figures, sinó entre les meves dues meitats. És el meu autoretrat emocional, la meva eterna lluita entre l’artista que adora l’extravagància i el caos, i la dona que reverencia el que és clàssic, gairebé sagrat, realista. Soc el color que envaeix la pedra, i també la pedra que intenta sostenir el color.